PRESENTANT EL PROCÉS

El dia 3 de maig vam presentar el nostre procés de treball a classe. Vam quedar una hora abans de classe per distribuir les cadires de l'aula en forma de cercle perfecte, perquè tots els assistents ens veiéssim les cares , també perquè desapareixés la jerarquia de la distribució normal d'una aula. Al centre de la rodona hi vam col·locar part de la nostra bibliografia i dos portàtils. En un hi havia el nostre blog i a l'altre s'hi havien connectat dos altaveus en els que sonaria l'audio que haviem estat gravant durant els dies anteriors.

Vam començar amb una breu introducció. Després vam connectar l'audio. Vam tindre problemes tècnics, però creiem que van tindre una part positiva. El volum no es mantenia alt, i la invitació a ocupar l'espai central dels llibres i ordinadors, va sortir de manera més espontània. Després d'una estona de xafardejar plegats les nostres fonts de documentació, en que es van crear diferents i variats ambients i agrupacions entre els presents, vam demanar a tothom que formés part del nostre treball.

Vam repartir targetes perquè cadascú escrivís el que li semblés sobre el nostre grup, treball o de la sessió que estàvem duent a terme. Després es van llegir de manera anònima entre tots els voluntaris que volien llegir. Aquesta part va quedar registrada a la gravadora.

Així,  concloent. La tecnologia i els llibres van ser el motiu que ens van fer apropar i relacionar de manera més estreta entre nosaltres. La combinació entre càmares de video, foto i gravadora dispersaven els focus d'atenció intentant que desapareguéssin. I la barreja entre pensaments anònims escrits i lectors aleatoris de les paperetes van permetre una distància amb els possibles judicis del grup. Posant al nostre servei, tant la tecnologia digital com l'analògica.

A continuació podeu escoltar l'àudio de la nostra activitat amb les aportacions dels nostres companys. Us recomanem que si és possible ho escolteu amb auriculars o en cas d'utilitzar altaveus, col·locant-los en direccions oposades (cap a l'exterior). Gaudiu-lo!

«lírica computacional»

Entre automatismo, azar, arte y poesía; En esta parcela que tantos otros visitaron con anterioridad se instala ahora Eugenio Tisselli, que en El drama del lavaplatos (su última propuesta) aborda con cierta ironía la relación entre humanos y maquinas. El resultado es un «poemario electrónico» en el más analógico de los formatos que se presentará mañana (14 de mayo) a las 19h en Arts SantaMónica.

La presentación se inscribe en la programación que BarcelonaPoesía ha previsto para esta semana, en la que tambien se incluye un concurso de poemas SMS, o un recital bastante apetecible (Llorenç Barber + Roser Bover + Roger Costa-Pau + Kònic Thtr + Alain Baumann + Rosa Sánchez + Miquel Àngel Marín + Montserrat Palacios + Carme Torrent) titulado «Poétiques interconectades. Dels campanars a les xarxes socials d'internet» previsto para el lunes 17.

Al margen de esta programación, pero estrechamente vinculado en la temática, Arts SantaMónica tiene prevista para el 21 de mayo la presentación del libro de Dionisio Cañas y Carlos González Tardón ¿Puede un computador escribir un poema de amor?. En un coloquio posterior se abordarán las nuevas formas de poesía generadas a través de medios (y formas de comprensión) tecnológicos.

Curiosamente la poesía me parecía el campo no flanqueado por las máquinas y ahora tengo la impresión de que se han saltado esa fase en la que se reivindica la autoría del lector... más que nunca «the medium is the message».

Una evaluación parcial o Queridos vascos...

Queridos vascos,

Esperando sembrar en vosotros la semillita de la curiosidad y que esta no derive en arbolito de la insatisfacción (preguntad a Fernando) os dejamos (como regalo de bienvenida) una síntesis visual de nuestro proceso. No obstante confiamos en que un miembro de nuestra comunidad (ya citado) os haya trasmitido nuestro mensaje y haya reunido el valor para entregaros un presente que, exento de su funcionalidad, es ahora un objeto cargado de simbolismo.

Deseando que el encuentro sea fructífero, nos despedimos:

Salud y suerte!

||||||__ Genís Roca

«Lo que me hará eficaz no es la pizarra digital, sino una red de contactos de 4.500 individuos. Por ejemplo, una clase de alumnos de Barcelona que esté estudiando el Mediterráneo. Nosotros tenemos una visión de lo que es el Mediterráneo, pero, como lo digital me lo permite, vamos a contrastar nuestro trabajo sobre el Mediterráneo con otro grupo similar de Turquía, con otro del Líbano, con otro de Argelia y con otro de Italia, y vamos a hablar entre todos de cómo vemos el Mediterráneo»

Todo lo que Genís Roca quiere que sepamos de el es fácilmente localizable en internet, y no es poco: lo que escribe, lo que explica, como lo explica, lo que estudió, lo que hizo y lo que hace... y todo en primera persona.

Creo que nos podría ayudar intentar comprender (entre otras cosas) el décalage generacional en el que aquí y ahora se inscribe esto que tratamos de abordar. Hoy no he podido evitar reír al reparar en que mi madre vio la película Tienes un e-mail antes de haber tocado un ordenador... no imagino que debió parecerle... ¿ciencia ficción probable?

Precisamente para situar este tránsito del ver al hacer, del pasivo espectador al co-autor, del 1.0 al 2.0, sabiendo a lo que se dedica, habiéndolo escuchado en el CCCB hacer una aproximación a este tema absolutamente inteligible para gente de todo tipo y recogiendo el comentario de Marina...diría que una entrevista centrada en la educación haciendo viajes de ida y vuelta al contexto escolar puede resultar muy interesante.

PAM_10. Festival d'art multimèdia

El PAm_10 és un festival d'art i multimèdia. La sessió comprenia una conferència de Sergi Jordà (un dels inventors de la Reactable), Àlex Posada (del Lab Media de l'Hangar) i per acabar, un concert de Sonom.

No comentaré la part de l'Àlex Posada perquè estava bé, però presentar en mitja hora un total de 6 projectes no dóna per gaire. Només que m'apunto l'Hybrid Playground, que combina el videojoc amb els parcs infantils de les places. El 30 d'abril hi ha una presentació.

La conferència d'en Sergi va durar aproximadament 15 minuts, o sigui, poc per si t'interessava sobretot la seva part, a més, l'invent de la reactable no estava present, malament. Seria una conferència com qualsevol altra... de paraules, que no és poc, però un ja està fart de seure i escoltar. Amb la Reactable es volia crear un instrument de música electrònica que permetés fer música en directe i que a més es va dissenyar a mode de taula rodona, perquè fós un instrument col·lectiu. Permet relacionar les persones mentres toquen un mateix instrument. També relaciona el so amb la imatge i el tacte. Hi ha peces de sons, de ritme i de distorció. Aquest efecte es mostra al taulell amb dibuixos i ones explicatives sobre el que està fent cada peça.
Hi ha un plantejament interessant de l'instrument, perquè m'explica com va decidir fer la reactable. Ell tocava el saxo, però no suportava les hores d'assaig, de solfeig, de repeticions... i va decidir que aquesta part que li molestava, la podia substituir per un ordinador. La màquina podia fer la feina repetitiva i aburrida per deixar la faceta creativa a l'home. Així, les peces de l'instrumnet són molt simples, però la combinatòria que permet entre ells ho fa realment complexe. La idea era que no calgués aprendre, perquè les noves tecnologies posen en dubte el fet de passar-te molt temps aprenent quelcom... perquè canvia el dia següent, i tot allò que has après ja no serveix per res. Un plantejament exquisit i uns resultats també espectaculars, ja que l'estreta relació visual que mostra entre el so i la imatge de la taula et captiva, el fet d'agafar les peces i desplaçar-les pel taulell motiva molt, a més de la col·locació, també les pots girar i fregar pel taulell. I a sobre estableixes relació amb d'altres possibles dj's.
Però resulta que de moment és car. Permeten la descàrrega parcial del software de la màquina, però encara no és accessible. A més, la complexitat de la màquina fa que no acabi amb la complexitat d'aprendre a tocar un instrument, també requereix d'esforç, i a partir de molta experimentació, es pot arribar al virtuosisme, però l'instrument no permet una compenetració gratuïta. Per tant, com a instrument col·lectiu, tampoc estableix relacions importants, quedant tancades dins el propi instrument.

El factor intuitiu i gestual crec que hagués fet d'aquesta màquina un aparell absolutament innovador. Tot i així, tot allò que planteja és per tindre en compte. Les relacions que estableix, segons va explicar el Sergi, van tindre molt interès en persones autistes, fet que permetria una relació amb ells a partir de l'instrument. Deixo un link i un video que he fet del concert que hi va haver després de Sonom. Imatge i so per a la introspecció...

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/150333-el-centre-dart-cal-masso-de-reus-ofereix-lart-multimedia-mes-innovador.html

http://www.reactable.com/reactable/

Ricard Solé | Xarxes complexes, del genoma a internet en NOW_25/03

«La complejidad aparece en la vida, y en la tecnología a través de la interacción de diferentes elementos. No son los elementos quienes son complejos, sino la interactuación que estos tienen entre si»

La conferencia de Ricard Solé fue una de esas en las que el orador se esfuerza por hacer inteligible algo de una complejidad extrema abandonando toda mención al vocabulario técnico para que la física deje de ser algo distante y permita que cada uno de los oyentes encuentre su lugar en los ejemplos propuestos. En mi caso no importó si se hablaba de termitas, de antenas parabólicas, de tumores o de complejos sistemas de búsqueda en internet... todo lo traduje en personas (y empiezo a pensar que esto es un defecto).

Uno de los ejemplos que me resultaron más esclarecedores (aunque inicial) fue el que relataba la supervivencia del teclado QWERTY, un teclado ordenado para que los martillos de las máquinas de escribir no se encallasen y así permitir mayor velocidad de escritura. Con el paso del tiempo, la desaparición de las máquinas de escribir y de sus martillos encallados no ha hecho tambalearse ni por un instante el diseño QWERTY a pesar de que las ventajas de otros diseños sobre este han sido más que probadas. Así pues encontramos que el usuario es quien se adapta al diseño, que la respuesta a las necesidades de un momento se prolongan más allá de cuando son requeridas, que un cambio de modelo implicaría una inversión económica para los fabricantes y un periodo de adaptación para los usuarios, que la inercia pasa por encima de la observación… ¿podríamos hablar de una escuela QWERTY?